Emilio: “Perdoni per presentar-me sense preavís, doctor. Gràcies per rebre’m. He escoltat de la seva història i no he pogut contenir les ganes de saber-ne més de vostè.”
George: “Ara entenc la teva cara de sorpresa, com podràs veure a simple vista, aquest indret no és més que una humil clínica de barri. Endavant, passi.”
-Entren a l’interior. És un pis petit, adaptat per convertir-se en un rebedor d’una clínica, ple de prestatges desordenats i caixes.-
Emilio: “Es nota que hi ha anys de feina i dur esforç aquí. He sentit a dir que mai ha tancat la porta a cap pacient, que agafava fins i tot els casos més estranys.”
George: ”Estranys és poc. La filosofia amb la qual vam obrir la clínica fou la d’oferir un servei de qualitat a aquells que no tenien els recursos per tractar-se o per casos que sabien donat per perduts. Buscàvem donar esperança als més desfavorits. Així que aquí n’arriba de tot: gent amb lesions lleus, afeccions cròniques… i de tant en tant casos una mica més peculiars. Però res que doni per explicar grans històries, ho sento per la decepció.”
Emilio: “He sentit que vostè treballa de manera molt científica, que les seves notes són especialment detallades i denoten gran interès en el pacient i la seva patologia. Es deu poder aprendre molt d'unes notes així.”
George: “Bé, m’agrada entendre què passa realment amb els meus pacients. A vegades arriben amb símptomes estranys i ells mateixos no saben explicar-se. Jo intento ordenar-ho tot, ajudant-me a l'hora de tractar-los, però no és cap secret ni pràctica innovadora.”
Emilio: ”Imagino que de vegades deu veure coses poc habituals. Per exemple, casos que es repeteixen sense un motiu clar, o símptomes que no encaixen amb res conegut…”
George: “No diria pas que sigui poc habitual. És la naturalesa del meu ofici: un trencaclosques constant. Però no, no tinc res “misteriós” entre mans, si és el que vol dir. Només persones que necessiten ajuda i no saben on anar.”
Entenc. Igualment, no té cap cas que l’hagi sobtat al llarg d’aquests anys?