A finals del segle XX, Elias i Dunning (1992) al seu estudi sobre “Deporte en los procesos de civilización” comenten que el desenvolupament social i tecnològic durant la revolució industrial va provocar a la població un descens de la quantitat d’Activitat Física a l’hora de dur a terme diferents tasques del dia a dia que van fer augmentar la inactivitat física a la societat. L’augment de productivitat que van oferir les noves tecnologies provocaven que el cos humà evolucionés per adaptar-se a l’economia de l’esforç resultant en una involució física. És un moment en el qual comença a agafar importància la pràctica d’Activitat Física de manera recurrent (Hallal et al., 2012).

Al segle XXI i en plena època contemporània, Idler i Benyamini (1997) assenyalen que un dels principals problemes en l’àmbit social és la dificultat en la divulgació d’hàbits i un estil de vida saludable i afegeixen que l’aparició de mitjans de transport a motor, tant privat com públic afecten en gran manera a la realització de l’Activitat Física per part de la societat destacant que es comença a observar una gran diferencia entre països desenvolupats i subdesenvolupats, ja que és en els primers on s’estén la comoditat en els hàbits de mobilitat, i per tant són més elevats els nivells d’inactivitat física que els que es donen en els països en vies de desenvolupament.

Ben entrats al segle XXI, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) (2015)  fa referència a les anotacions que Idler i Benyamini mencionen anteriorment i afegeix que efectivament la urbanització i les zones en desenvolupament han creat un entorn de comoditat que potencia la inactivitat física i alerta que aquesta esdevindrà un problema de salut pública perquè s’estima, ja aleshores, que un 60% de la població mundial no practica l’Activitat Física necessària, i que aquesta mancança està directament relacionada amb les malalties cardiovasculars, una de les principals causes de mortalitat de la població.

Més concretament, l’OMS (2015) alerta que la inactivitat física és el quart factor de risc que més morts provoca després de la hipertensió (HTA), el tabac i la hiperglucèmia.

En aquesta mateixa línia, Blair (2009) ja diagnosticava en el seu estudi que la inactivitat física seria el problema més gran de salut pública del Segle XXI i va demostrar que moltes morts són degudes a la baixa resistència cardiorespiratòria associada a la inactivitat física.

A la imatge 1 observem el gràfic del centre d’estudis URBAM/EAFIT l’any 2016 on ens suggereix que els factors relatius al mateix comportament de la població i del medi ambient provoquen més condicions negatives en els factors de risc per a la salut a llarg termini que els mateixos factors genètics.

Imatge 1. Gens vs comportament

Font: EAFIT basat en GDB Risk Factors Collaborators (2016)

Pensar en un estil de vida saludable és pensar a viure i conviure en un hàbitat saludable. És pensar en la capacitat de moure’s, de ser actiu i de desplaçar-se i en l’actualitat ens trobem amb un estil de vida on quedar-se quiet és sinònim d’estabilitat i benestar. Gràcies a totes les facilitats que ofereix la societat actual, és molt fàcil i ràpid accedir a tots els productes necessaris per a la supervivència, amb l’afegit que les noves tecnologies fan que moure’s cada dia sigui menys necessari. (Vázquez, 2016).

L’estudi EAFIT basat en Vázquez (2016) ens mostra els indicadors percentuals de la població que no realitza exercici i el % de mortalitat en patologies associades al sedentarisme, l’alimentació, el tabac i l’alcohol. També ens suggereix les indicacions i problemes d’una persona inactiva respecte a una persona activa i les recomanacions d’activitat per part de l’OMS.

Observem doncs com el sedentarisme forma part d’un model de vida actual que necessita un canvi urgent i proposa una millora en els hàbits perquè condueixin a un estil de vida saludable (Vásquez, 2016). L’esquema d’Hancock i Perkins (1985) ens suggereix com un estil de vida saludable contribueix a l’obtenció d’una sèrie de beneficis relacionats amb les 3 grans branques de la persona amb relació a la societat (cos, ment i esperit) i que, conjugades amb harmonia, milloren l’entorn i les condicions de la salut pública.

Imatge 1. El problema del Sedentarisme en la salut pública

A més a més, Hancock i Perkins (1985) comenten com la mobilitat activa de la població utilitzant el desplaçament sigui mitjançant les cames o un mitjà de transport verd com la bicicleta contribueix a la millora de la qualitat de salut pública, ja que redueix els nivells de contaminació tant ambiental com urbana fent de les ciutats un entorn sostenible i verd, ja que una persona més caminant és una persona menys conduint provocant la corresponent contaminació de CO2 atmosfèrica.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) (2015) ens mostra la quantitat diària recomanada d’Activitat Física i la guia americana de salut ens diu que els beneficis de l’Activitat Física per part dels nens i nenes representen un augment de la capacitat aeròbica i un augment de la força òssia (U.S. Department of Health and Human Services, 2008).

Tal com assenyala Márquez (2006), l’Activitat Física es descriu com la millor inversió actual en salut pública**.**

Thompson, Franklin i Balady (2007) comenten a la seva investigació sobre els factors de risc durant la pràctica de l’exercici cardiovascular que per a la majoria de persones els beneficis de ser físicament actius superen amb escreix els riscs de ser inactius. I és que caminar està associat a un baix risc de lesions múscul-esquelètiques (Hootman, Macera, Ainsworth, Martin, Addy & Blair et al., 2001) i tal com menciona O’Donovan l’any 2010 al seu estudi sobre l’ABC de l’Activitat Física per a la salut, és important que la societat es marqui unes metes realistes que proporcionin motivació i confiança, i caminar regularment, n’és una.

Dins de l’àmbit de les noves tecnologies existeixen diferents propostes a partir de les quals s’han pogut estudiar diversos comportaments socials sobre l’activitat esportiva arreu del món demostrant la seva preocupació pel desenvolupament personal, esportiu i social dels ciutadans a través de la pràctica esportiva.

Una d’elles, és el Model Esportiu de la Ciutat de Medellín: La construcción de una ciudad competitiva en deporte y estilos de vida saludables (Connota, 2017). La proposta consisteix a desenvolupar un pla d’innovació per a implementar a la ciutat utilitzant diferents estratègies per a potenciar l’esport i un estil de vida saludable entre la població mitjançant noves tendències. L’estudi esmenta que les noves tendències són les que estan “orientades a un model divergent on la creativitat, passar-ho bé amb la pràctica i la socialització s’ubiquen per sobre d’un model de professionalització tècnica, aquest, basat en l’automatització clàssica de patrons i repeticions del moviment” (Perrino, 2016).